EL SOCARRAT

A l'època gòtica mudèjar apareix el “socarrat”. En el segle XIV apareixen les primeres mostres de taulells que es poden identificar com a “socarrats”. Aquest tipus de ceràmica s'estén en el temps fins al segle XVI, sent el seu moment de major auge la segona meitat del segle XV. El seu principal centre de producció va ser la vila de Paterna. Aquestes peces no gaudien de gran estima, segurament, per l'empenta de la producció de pisa esmaltada que es realitzava a Manises. Paterna i Manises, localitzades a pocs quilòmetres de València, van ser grans centres artesanals.

El diccionari de la RAE defineix socarrar com cremar o torrar lleugera i superficialment alguna cosa. La paraula “socarrat” significa cremat i es refereix al tipus de llosa ceràmica antiga que solament es cou una vegada. Altres tipus de ceràmica necessiten dues coccions: la primera cocció és per al suport o maó de fang, i una segona per a l'esmalt que decora la superfície de la peça ceràmica donant l'acabat final.

L'antic procediment de fabricació s'ha discutit molt, uns defensen que aquestes plaques ceràmiques portaven una capa caolinítica (que s'aplicava sobre la lloseta crua) i, sobre ella, es pintava amb el negre òxid de magnesi o amb terra roja (peròxid de ferro) que dóna el color roig; uns altres opten per atribuir el fons blanc de les peces del “socarrat” a una engalba de terra blanca molt calcària; hi ha qui opina que és una simple abeurada de calç.

Una vegada decorada la lloseta amb aquesta tècnica es ficava en el forn per primera i única vegada.

Recentment, gràcies a les anàlisis realitzades per la AICE (Associació de la Recerca de les Indústries Ceràmiques), s'ha pogut dilucidar la qüestió, el resultat obtingut és que la capa blanca està formada per òxid càlcic, el qual prové de la cocció del carbonat càlcic o també denominat col·loquialment com a calç.

El “socarrat” era una peça de fang de grans dimensions, les més usuals són de 34x44 centímetres, encara que també s'han trobat algunes peces amb la meitat d'envergadura. El grossor de les peces era, de la mateixa manera, major que qualsevol peça ceràmica de l'època, les peces de “socarrat” tenien un espessor d'uns tres centímetres. Encara que la forma més comuna era la rectangular, per la influència mudèjar es va conservar també la forma hexagonal coneguda com “alfardó”.

La característica distintiva d'aquest tipus de ceràmica és l'ús del negre i el roig sobre un fons blanc, obtenint un acabat tosc, aspre i sense vidriat o lluentor. Aquest aspecte poc curat es deu a l'ús al que anava destinat el “socarrat” ja que es col·locaven entre les bigues de fusta dels sostres dels nobles, a manera de enteixinat, o també en els ràfecs de les teulades, en l'exterior de les cases. Per aquest motiu no necessitaven d'un vidriat per a impermeabilitzar la superfície, ja que no anaven a estar en contacte amb l'aigua.

L'elaboració de les peces ceràmiques es realitzava normalment de forma artesanal ja que tant la creació de la llosa rectangular de fang com els dibuixos decoratius eren traçats per les mans expertes dels artesans. 

Els motius decoratius eren molt diversos i es poden trobar des de figures d'animals, vegetals, elements geomètrics i figures humanes (amb els seus abillaments fidels a la moda de l'època i en actituds galants) fins a éssers mitològics.

La singularitat i la bellesa dels motius del “socarrat” fan d'aquesta peça un atractiu objecte decoratiu on es conjuminen les cultures musulmana i cristiana.

En els socarrats es donen tres tipus bàsics de representació simbòlica: religiosa, màgica i social. Entre les primeres estan les creus, signes i llegendes sagrades, com els versicles alcorànics del ràfec de la mesquita de la Xara a Valldigna. La segona, el vessant màgic, queda presentada per les mans de Fátima, vaixells, torres i animals o figures quimèriques com el "butoni", monstre habitual en el bestiari valencià. Les escenes cortesanes i satíriques, i especialment l'ús de símbols heràldics, engrosseixen el capítol de la representació social.

El tema del vaixell és molt recurrent. Açò dóna notícia de la importància del port de València en el segle XV i de la rica activitat comercial de la ciutat. Entre els diferents tipus de vaixells que es representen es fa al·lusió també al tràfic d'esclaus.

Es pot veure una àmplia col·lecció de “socarrats” originals al Museu Nacional de Ceràmica i Arts Suntuàries González Martí, situat en el Palau del Marquès de Dosaigües (edifici de finals del segle XV i remodelat en el XVIII). També es pot observar una sostrada repleta de peces de socarrats.

En l'actualitat el seu ús s'estén al revestiment de qualsevol tipus de superfície, bé siguen patis, banys, cuines, escales i sòls, en la decoració de sostres enteixinats o com un objecte exclusiu de regal emmarcat. Les mesures del “socarrat” han evolucionat podent-se en l'actualitat oferir múltiples grandàries.

En la época gótico mudéjar aparece el “socarrat”. En el siglo XIV aparecen las primeras muestras de azulejos que se pueden identificar como “socarrats”. Este tipo de cerámica se extiende en el tiempo hasta el siglo XVI, siendo su momento de mayor auge la segunda mitad del siglo XV. Su principal centro de producción fue la villa de Paterna. Estas piezas no gozaban de gran aprecio, seguramente, por el empuje de la producción de loza esmaltada que se realizaba en Manises. Paterna y Manises, localizadas a pocos kilómetros de Valencia, fueron grandes centros artesanales.

El diccionario de la RAE define socarrar como quemar o tostar ligera y superficialmente algo. La palabra “socarrat” significa quemado y se refiere al tipo de losa cerámica antigua que solo se cuece una vez. Otros tipos de cerámica necesitan dos cocciones: la primera cocción es para el soporte o ladrillo de barro, y una segunda para el esmalte que decora la superficie de la pieza cerámica dando el acabado final.

El antiguo procedimiento de fabricación se ha discutido mucho, unos defienden que estas placas cerámicas llevaban una capa caolinítica (que se aplicaba sobre la loseta cruda) y, sobre ella, se pintaba con el negro óxido de magnesio o con almazarrón (peróxido de hierro) que da el color rojo; otros optan por atribuir el fondo blanco de las piezas del “socarrat” a un engobe de tierra blanca muy calcárea; hay quien opina que es una simple lechada de cal.

Una vez decorada la loseta con esta técnica se metía en el horno por primera y única vez.

Recientemente, gracias a los análisis realizados por la AICE (Asociación de la Investigación de las Industrias Cerámicas), se ha podido dilucidar la cuestión, el resultado obtenido es que la capa blanca está formada por óxido cálcico, el cual proviene de la cocción del carbonato cálcico o también denominado coloquialmente como cal.

El “socarrat” era una pieza de barro de grandes dimensiones, las más usuales son de 34x44 centímetros, aunque también se han hallado algunas piezas con la mitad de envergadura. El grosor de las piezas era, del mismo modo, mayor que cualquier pieza cerámica de la época, las piezas de “socarrat”  tenían un espesor de unos tres centímetros. Aunque la forma más común era la rectangular, por la influencia mudéjar se conservó también la forma hexagonal conocida como “alfardó”.

La característica distintiva de este tipo de cerámica es el empleo del negro y el rojo sobre un fondo blanco, obteniendo un acabado tosco, áspero y sin vidriado o brillo.  Este aspecto poco cuidado se debe al uso al que iba destinado el “socarrat” ya que se colocaban entre las vigas de madera de los techos de los nobles, a manera de artesonados, o también en los aleros de los tejados, en el exterior de las casas. Por este motivo no necesitaban de un vidriado para impermeabilizar la superficie, ya que no iban a estar en contacto con el agua.

La elaboración de las piezas cerámicas se realizaba normalmente de forma artesanal ya que tanto la creación de la losa rectangular de barro como los dibujos decorativos eran trazados por las manos expertas de los artesanos. Los motivos decorativos eran muy diversos y se pueden encontrar desde figuras de animales, vegetales, elementos geométricos y figuras humanas (con sus atuendos fieles a la moda de la época y  en actitudes galantes) hasta seres mitológicos.

La singularidad y la belleza de los motivos del “socarrat” hacen de esta pieza un atractivo objeto decorativo donde se aúnan las culturas musulmana y cristiana.

En los socarrats se dan tres tipos básicos de representación simbólica: religiosa, mágica y social. Entre las primeras están las cruces, signos y leyendas sagradas, como los versículos coránicos del alero de la mezquita de la Xara en Valldigna. La segunda, la vertiente mágica, queda presentada por las manos de Fátima, barcos, torres y animales o figuras quiméricas como el "butoni", monstruo habitual en el bestiario valenciano. Las escenas cortesanas y satíricas, y en especial el uso de símbolos heráldicos, engrosan el capítulo de la representación social.

El tema del barco es muy recurrente. Ello da noticia de la importancia del puerto de Valencia en el siglo XV y de la rica actividad comercial de la ciudad. Entre los distintos tipos de barcos que se representan se hace alusión también al tráfico de esclavos.

Se puede ver una amplia colección de “socarrats” originales en el Museo Nacional de Cerámica y Artes Suntuarias González Martí, ubicado en el Palacio del Marqués de Dos Aguas (edificio de finales del siglo XV y remodelado en el XVIII). También se puede observar una techumbre repleta de piezas de socarrats.

En la actualidad su uso se extiende al revestimiento de cualquier tipo de superficie, bien sean patios, baños, cocinas, escaleras y suelos, en la decoración de techos artesonados o como un objeto exclusivo de regalo enmarcado. Las medidas del “socarrat” han evolucionado pudiéndose en la actualidad ofrecer múltiples tamaños.

The “Socarrat”

At the age of the gothic Moorish appears the “socarrat”. In the XIV century arise the tiling that can be identified as “socarrats”. This kind of ceramics was extended trough the time since XVI, being its heyday the second half of the XV century. Its mainly place of production was Paterna. Those pieces weren’t very appreciated, probably due to the production of Manises. Paterna and Manises, located really clased to Valencia, were important crafts producers.

The dictionary defines “socarrar” as burn or to toast something light and superficially. The word “socarrat” means burnt and is used to refer the kind of ancient ceramics that was boiled once. Other types of ceramics need tow boiling.

The ancient way to procedure of fabrication has been discussed a lot. Some people claim that these ceramic plates had kaolinite layer (which was applied on the raw tile) and above it , was painted with black magnesium oxide or ochre (iron peroxide) that gives the red colour , others choose to attribute the white background of the pieces of "socarrat" a slip of very chalky white ground , some people think that is a simple whitewash .

Once the tile decorated with this technique got into the oven for the first and only time.

Recently, thanks to the analysis performed by the ARCI (Association of Research Ceramic Industry), it has been possible to elucidate the matter, the result is that the white layer is formed by calcium oxide, which comes from cooking the carbonate calcium or also known colloquially as lime.

The "socarrat" was a piece of clay large, the most common are 34x44 centimetres, but have also found some pieces with half size. The thickness of the pieces was, likewise, more than any ceramic part of the time, the pieces of "socarrat" having a thickness of about three inches. Although the most common form was a rectangle, Moorish influence also preserved hexagonal shape known as "alfardó".

The distinguishing feature of this type of pottery is the use of black and red on a white background, giving a rough, rough and without glaze or gloss finish. This aspect is due to careless use that was intended the "socarrat" as it is placed between the wooden beams of the ceilings of the nobles, as a coffered, or in the eaves of the roofs outside houses. Therefore, no need for a glaze to seal the surface, since they would not be in contact with water.

The development of the ceramic pieces normally performed by hand as both the creation of the clay tile and decorative drawings were drawn by the skilled hands of artisans. The decorative motifs were very diverse and can be found from figures of animals, plants, human figures and geometric elements (with their true to the fashion of the time in gallant attire and attitudes) to mythological beings.

Religious, magical and social: In “socarrats” three basic types of symbolic representation are given. Among the former are the crosses, signs and sacred legends, as the eave uranic verses mosque in the Xara Valldigna. The second, the magical side, is by the hand of Fatima, ships, towers, animals or chimerical figures as "Butoni" normal monster in the Valencian bestiary. Courtesans and skits, especially the use of symbols, thicken the chapter on social representation.

The theme of the ship is very recurrent. This gives notice of the importance of the port of Valencia in the fifteenth century and the rich business of the city. Among the different types of boats that allusion also represents the slave trade is done.

The uniqueness and beauty of the grounds of "socarrat" make this pieces an attractive decorative item where Muslim and Christian cultures come together. Still have a few artisans who make faithful copies of the models of the fifteenth century. As the escutcheon "socarrat" usually hung on the wall with a bracket forging a cross, but a wooden frame can also be used. “Socarrat” measurements that may have evolved to accommodate the use of disposal, offering a wide range of decorative possibilities.

You can see a large collection of "socarrats" original in the National Museum of Ceramics and Sumptuary Arts González Martí , located in the Palacio del Marqués de Dos Aguas (building from the late fifteenth century and remodelled in the eighteenth). You can also observe a roof full of parts “socarrats”.