A l'època gòtica
mudèjar apareix el “socarrat”. En el segle XIV apareixen les primeres mostres
de taulells que es poden identificar com a “socarrats”. Aquest tipus de
ceràmica s'estén en el temps fins al segle XVI, sent el seu moment de major
auge la segona meitat del segle XV. El seu principal centre de producció va ser
la vila de Paterna. Aquestes peces no gaudien de gran estima, segurament, per
l'empenta de la producció de pisa esmaltada que es realitzava a Manises.
Paterna i Manises, localitzades a pocs quilòmetres de València, van ser grans
centres artesanals.
El diccionari de
la RAE defineix socarrar com cremar o torrar lleugera i superficialment alguna
cosa. La paraula “socarrat” significa cremat i es refereix al tipus de llosa
ceràmica antiga que solament es cou una vegada. Altres tipus de ceràmica
necessiten dues coccions: la primera cocció és per al suport o maó de fang, i
una segona per a l'esmalt que decora la superfície de la peça ceràmica donant
l'acabat final.
L'antic
procediment de fabricació s'ha discutit molt, uns defensen que aquestes plaques
ceràmiques portaven una capa caolinítica (que s'aplicava sobre la lloseta crua)
i, sobre ella, es pintava amb el negre òxid de magnesi o amb terra roja
(peròxid de ferro) que dóna el color roig; uns altres opten per atribuir el
fons blanc de les peces del “socarrat” a una engalba de terra blanca molt
calcària; hi ha qui opina que és una simple abeurada de calç.
Una vegada
decorada la lloseta amb aquesta tècnica es ficava en el forn per primera i
única vegada.
Recentment,
gràcies a les anàlisis realitzades per la AICE (Associació de la Recerca de les
Indústries Ceràmiques), s'ha pogut dilucidar la qüestió, el resultat obtingut
és que la capa blanca està formada per òxid càlcic, el qual prové de la cocció
del carbonat càlcic o també denominat col·loquialment com a calç.
El “socarrat” era
una peça de fang de grans dimensions, les més usuals són de 34x44 centímetres,
encara que també s'han trobat algunes peces amb la meitat d'envergadura. El
grossor de les peces era, de la mateixa manera, major que qualsevol peça ceràmica
de l'època, les peces de “socarrat” tenien un espessor d'uns tres centímetres.
Encara que la forma més comuna era la rectangular, per la influència mudèjar es
va conservar també la forma hexagonal coneguda com “alfardó”.
La característica
distintiva d'aquest tipus de ceràmica és l'ús del negre i el roig sobre un fons
blanc, obtenint un acabat tosc, aspre i sense vidriat o lluentor. Aquest
aspecte poc curat es deu a l'ús al que anava destinat el “socarrat” ja que es
col·locaven entre les bigues de fusta dels sostres dels nobles, a manera de enteixinat,
o també en els ràfecs de les teulades, en l'exterior de les cases. Per aquest
motiu no necessitaven d'un vidriat per a impermeabilitzar la superfície, ja que
no anaven a estar en contacte amb l'aigua.
L'elaboració de
les peces ceràmiques es realitzava normalment de forma artesanal ja que tant la
creació de la llosa rectangular de fang com els dibuixos decoratius eren
traçats per les mans expertes dels artesans.
Els motius decoratius eren molt
diversos i es poden trobar des de figures d'animals, vegetals, elements
geomètrics i figures humanes (amb els seus abillaments fidels a la moda de
l'època i en actituds galants) fins a éssers mitològics.
La singularitat i
la bellesa dels motius del “socarrat” fan d'aquesta peça un atractiu objecte
decoratiu on es conjuminen les cultures musulmana i cristiana.
En els socarrats
es donen tres tipus bàsics de representació simbòlica: religiosa, màgica i
social. Entre les primeres estan les creus, signes i llegendes sagrades, com
els versicles alcorànics del ràfec de la mesquita de la Xara a Valldigna. La
segona, el vessant màgic, queda presentada per les mans de Fátima, vaixells,
torres i animals o figures quimèriques com el "butoni", monstre
habitual en el bestiari valencià. Les escenes cortesanes i satíriques, i
especialment l'ús de símbols heràldics, engrosseixen el capítol de la
representació social.
El tema del
vaixell és molt recurrent. Açò dóna notícia de la importància del port de
València en el segle XV i de la rica activitat comercial de la ciutat. Entre
els diferents tipus de vaixells que es representen es fa al·lusió també al
tràfic d'esclaus.
Es pot veure una
àmplia col·lecció de “socarrats” originals al Museu Nacional de Ceràmica i Arts
Suntuàries González Martí, situat en el Palau del Marquès de Dosaigües (edifici
de finals del segle XV i remodelat en el XVIII). També es pot observar una sostrada
repleta de peces de socarrats.
En l'actualitat
el seu ús s'estén al revestiment de qualsevol tipus de superfície, bé siguen
patis, banys, cuines, escales i sòls, en la decoració de sostres enteixinats o
com un objecte exclusiu de regal emmarcat. Les mesures del “socarrat” han
evolucionat podent-se en l'actualitat oferir múltiples grandàries.
En la época gótico mudéjar aparece el
“socarrat”. En el siglo XIV aparecen las primeras muestras de azulejos que se
pueden identificar como “socarrats”. Este tipo de cerámica se extiende en el
tiempo hasta el siglo XVI, siendo su momento de mayor auge la segunda mitad del
siglo XV. Su principal centro de producción fue la villa de Paterna. Estas piezas
no gozaban de gran aprecio, seguramente, por el empuje de la producción de loza
esmaltada que se realizaba en Manises. Paterna y Manises, localizadas a pocos
kilómetros de Valencia, fueron grandes centros artesanales.
El diccionario de la RAE define socarrar
como quemar o tostar ligera y superficialmente algo. La palabra “socarrat”
significa quemado y se refiere al tipo de losa cerámica antigua que solo se cuece
una vez. Otros tipos de cerámica necesitan dos cocciones: la primera cocción es
para el soporte o ladrillo de barro, y una segunda para el esmalte que decora
la superficie de la pieza cerámica dando el acabado final.
El antiguo procedimiento de fabricación
se ha discutido mucho, unos defienden que estas placas cerámicas llevaban una
capa caolinítica (que se aplicaba sobre la loseta cruda) y, sobre ella, se
pintaba con el negro óxido de magnesio o con almazarrón (peróxido de hierro)
que da el color rojo; otros optan por atribuir el fondo blanco de las piezas del
“socarrat” a un engobe de tierra blanca muy calcárea; hay quien opina que es
una simple lechada de cal.
Una vez decorada la loseta con esta
técnica se metía en el horno por primera y única vez.
Recientemente, gracias a los análisis
realizados por la AICE (Asociación de la Investigación de las Industrias
Cerámicas), se ha podido dilucidar la cuestión, el resultado obtenido es que la
capa blanca está formada por óxido cálcico, el cual proviene de la cocción del
carbonato cálcico o también denominado coloquialmente como cal.
El “socarrat” era una pieza de barro de
grandes dimensiones, las más usuales son de 34x44 centímetros, aunque también
se han hallado algunas piezas con la mitad de envergadura. El grosor de las
piezas era, del mismo modo, mayor que cualquier pieza cerámica de la época, las
piezas de “socarrat” tenían un espesor
de unos tres centímetros. Aunque la forma más común era la rectangular, por la
influencia mudéjar se conservó también la forma hexagonal conocida como
“alfardó”.
La característica distintiva de este tipo
de cerámica es el empleo del negro y el rojo sobre un fondo blanco, obteniendo
un acabado tosco, áspero y sin vidriado o brillo. Este aspecto poco cuidado se debe al uso al
que iba destinado el “socarrat” ya que se colocaban entre las vigas de madera
de los techos de los nobles, a manera de artesonados, o también en los aleros
de los tejados, en el exterior de las casas. Por este motivo no necesitaban de
un vidriado para impermeabilizar la superficie, ya que no iban a estar en
contacto con el agua.
La elaboración de las piezas cerámicas se
realizaba normalmente de forma artesanal ya que tanto la creación de la losa
rectangular de barro como los dibujos decorativos eran trazados por las manos
expertas de los artesanos. Los motivos decorativos eran muy diversos y se
pueden encontrar desde figuras de animales, vegetales, elementos geométricos y
figuras humanas (con sus atuendos fieles a la moda de la época y en actitudes galantes) hasta seres
mitológicos.
La singularidad y la belleza de los
motivos del “socarrat” hacen de esta pieza un atractivo objeto decorativo donde
se aúnan las culturas musulmana y cristiana.
En los socarrats se dan tres tipos
básicos de representación simbólica: religiosa, mágica y social. Entre las
primeras están las cruces, signos y leyendas sagradas, como los versículos
coránicos del alero de la mezquita de la Xara en Valldigna. La segunda, la
vertiente mágica, queda presentada por las manos de Fátima, barcos, torres y
animales o figuras quiméricas como el "butoni", monstruo habitual en
el bestiario valenciano. Las escenas cortesanas y satíricas, y en especial el
uso de símbolos heráldicos, engrosan el capítulo de la representación social.
El tema del barco es muy recurrente. Ello
da noticia de la importancia del puerto de Valencia en el siglo XV y de la rica
actividad comercial de la ciudad. Entre los distintos tipos de barcos que se
representan se hace alusión también al tráfico de esclavos.
Se puede ver una amplia colección de
“socarrats” originales en el Museo Nacional de Cerámica y Artes Suntuarias
González Martí, ubicado en el Palacio del Marqués de Dos Aguas (edificio de
finales del siglo XV y remodelado en el XVIII). También se puede observar una techumbre
repleta de piezas de socarrats.
En la actualidad su uso se extiende al
revestimiento de cualquier tipo de superficie, bien sean patios, baños,
cocinas, escaleras y suelos, en la decoración de techos artesonados o como un
objeto exclusivo de regalo enmarcado. Las medidas del “socarrat” han
evolucionado pudiéndose en la actualidad ofrecer múltiples tamaños.
The “Socarrat”
At the age
of the gothic Moorish appears the “socarrat”. In the XIV century arise the
tiling that can be identified as “socarrats”. This kind of ceramics was
extended trough the time since XVI, being its heyday the second half of the XV
century. Its mainly place of production was Paterna. Those pieces weren’t very
appreciated, probably due to the production of Manises. Paterna and Manises,
located really clased to Valencia, were important crafts producers.
The
dictionary defines “socarrar” as burn or to toast something light and
superficially. The word “socarrat” means burnt and is used to refer the kind of
ancient ceramics that was boiled once. Other types of ceramics need tow
boiling.
The ancient
way to procedure of fabrication has been discussed a lot. Some people claim
that these ceramic plates had kaolinite layer (which was applied on the raw
tile) and above it , was painted with black magnesium oxide or ochre (iron
peroxide) that gives the red colour , others choose to attribute the white
background of the pieces of "socarrat" a slip of very chalky white
ground , some people think that is a simple whitewash .
Once the
tile decorated with this technique got into the oven for the first and only
time.
Recently,
thanks to the analysis performed by the ARCI (Association of Research Ceramic
Industry), it has been possible to elucidate the matter, the result is that the
white layer is formed by calcium oxide, which comes from cooking the carbonate
calcium or also known colloquially as lime.
The
"socarrat" was a piece of clay large, the most common are 34x44 centimetres,
but have also found some pieces with half size. The thickness of the pieces was,
likewise, more than any ceramic part of the time, the pieces of
"socarrat" having a thickness of about three inches. Although the
most common form was a rectangle, Moorish influence also preserved hexagonal
shape known as "alfardó".
The
distinguishing feature of this type of pottery is the use of black and red on a
white background, giving a rough, rough and without glaze or gloss finish. This
aspect is due to careless use that was intended the "socarrat" as it
is placed between the wooden beams of the ceilings of the nobles, as a coffered,
or in the eaves of the roofs outside houses. Therefore, no need for a glaze to
seal the surface, since they would not be in contact with water.
The
development of the ceramic pieces normally performed by hand as both the
creation of the clay tile and decorative drawings were drawn by the skilled
hands of artisans. The decorative motifs were very diverse and can be found
from figures of animals, plants, human figures and geometric elements (with
their true to the fashion of the time in gallant attire and attitudes) to
mythological beings.
Religious,
magical and social: In “socarrats” three basic types of symbolic representation
are given. Among the former are the crosses, signs and sacred legends, as the
eave uranic verses mosque in the Xara Valldigna. The second, the magical side,
is by the hand of Fatima, ships, towers, animals or chimerical figures as
"Butoni" normal monster in the Valencian bestiary. Courtesans and
skits, especially the use of symbols, thicken the chapter on social
representation.
The theme
of the ship is very recurrent. This gives notice of the importance of the port
of Valencia in the fifteenth century and the rich business of the city. Among
the different types of boats that allusion also represents the slave trade is
done.
The
uniqueness and beauty of the grounds of "socarrat" make this pieces
an attractive decorative item where Muslim and Christian cultures come
together. Still have a few artisans who make faithful copies of the models of
the fifteenth century. As the escutcheon "socarrat" usually hung on
the wall with a bracket forging a cross, but a wooden frame can also be used. “Socarrat”
measurements that may have evolved to accommodate the use of disposal, offering
a wide range of decorative possibilities.
You can see
a large collection of "socarrats" original in the National Museum of
Ceramics and Sumptuary Arts González Martí , located in the Palacio del Marqués
de Dos Aguas (building from the late fifteenth century and remodelled in the
eighteenth). You can also observe a roof full of parts “socarrats”.
.JPG)
