Han vingut les orenetes,
xiscladores, satisfetes,
emplenant tots els carrers.
Van cercant aigua fangosa,
sense palla, poca brossa,
el vell niu caldrà refer.
La poncella se les mira,
es trastoca i sospira,
primavera la corprèn.
Orenetes com la miren,
a ran de terra, dibuixen
els camins del pensament.
Mai uns vols tan neguitosos,
han deixat, en nostres ossos,
el desig de trobar el cel.
Orenetes,
estimades,
vosaltres sereu
les fades,
els homes no ho
podem ser.
Porteu, al món,
l’alegria,
enceteu de nou el
dia,
deixeu-me somiar
primer.
No hay comentarios:
Publicar un comentario